L’Anna Manso, escriptora catalana de literatura infantil i juvenil, ha publicat un extens fil a Twitter on denuncia, de manera directa i sense pèls a la llengua, la situació de desempara a la que la Primavera Negra aboca els escriptors. El que diu l’Anna és dolorosament cert i pagaran doble aquesta crisi. Tal com ella exposa, enguany potser no cobraran perquè els editors no tindran diners i l’any que ve, o no cobraran perquè les editorials hauran tancat, o cobraran menys a causa del descens de vendes. Entre d’altres problemes estructurals que també exposa.

Hem recollit el fil i li hem donat forma per a poder-lo compartir i que no es perdi (el text conserva les frases curtes pròpies de Twitter que li donen encara més força):

Llegeixo opinions sobre els problemes del sector editorial. Els autors hi apareixem (si és que hi apareixem) com si fóssim un complement barat de Bershka. I ja en tinc els ovaris plens. Deixeu que us expliqui què ens passa als escriptors de la literatura infantil i juvenil.

El confinament ens enganxa en temporada alta (pre-Sant Jordi) i hem perdut totes les xerrades programades a centres escolars i biblioteques. Ningú ens garanteix que les farem després. El cas és que ara no les cobrarem.

Ara mateix estem rebent les liquidacions de drets d’autors de l’any 2019 i farem les factures dels guanys de l’any passat, no d’aquest, i esperem cobrar-les. Comença a haver-hi certa inquietud per la falta de liquiditat. Esperem que sigui un temor infundat. L’impacte sobre el que passa avui també el rebrem d’aquí a un any, quan ens arribin les liquidacions del 2020. Les llibreries, biblioteques i centres escolars ara mateix no funcionen ni compren. Ni sabem si recuperaran el ritme de venda i compra. No sabem res.

Com calcularem les pèrdues? Com calcularé jo la quantitat d’exemplars que deixaré de vendre del meu llibre El conte de la cartera, la meva novetat amb Anima Llibres? Per molt que en els mesos vinents es vengui més del que tocaria no es vendrà igual. Espero que ningú ho discuteixi.

Surten iniciatives que pretenen vendre llibres ara i que els recollim quan torni la normalitat. La més promoguda resulta nefasta de gestió i amb una presència ridícula de literatura infantil i juvenil de quilòmetre 0. Si hi vull ser, em diuen que sigui jo qui els passi les dades. Que sigui jo. Això sí, és una iniciativa altruista (i jo m’ho crec) però es queden un 50 % de cada llibre venut mentre no obrin les llibreries. I jo he de passar-los les meves dades si vull que hi aparegui la meva novetat de no fa ni un mes. Sí, l’infern és ple de bones intencions.

I després hi ha les ajudes governamentals. La majoria per a autònoms. Però no ens hi podrem acollir, perquè no podem justificar les pèrdues de facturació per no tenir una regularitat mensual i per tot allò d’abans. Seria tan difícil condonar-nos o subvencionar-nos la quota d’autònoms? Però, a més, no tots els escriptors ho són d’autònoms, perquè molts han hagut de renunciar a viure dels llibres i tenen sous. Sous que ara alguns d’ells han perdut, igual que tothom.

No parlo de gent que ven poc. Alguns d’aquests escriptors que han renunciat a la carrera professional literària han guanyat premis nacionals. Aquesta és la merda de país que tenim. Potser llegim, que no ho sé. Però no comprem llibres. Cultura gratis. I no em vingueu amb la historieta bonista que la gent no compra per la crisi dels pebrots. Els llibres de literatura infantil i juvenil tenen un preu irrisori. I el que està clar és que és una qüestió de prioritats. I de si considerem que comprar llibres és una despesa o una inversió cultural i educativa. Per no parlar de la socialització del llibre literari, l’arma perfecta per enfonsar la literatura infantil i juvenil catalana, arma consentida per les autoritats educatives i culturals. I per la claca bonista (la majoria amb nòmines).

Fa mesos vaig mantenir un intercanvi d’opinions en directe amb una persona que mana en temes culturals. Ferida per la seva poca sensibilitat li vaig vaticinar que d’aquí a uns anys els escriptors de literatura infantil i juvenil ens hauríem passat al castellà. Perquè d’anglès no en sabem prou. No li va agradar.

I les iniciatives del sector per reclamar més pressupost per a cultura es convoquen i s’organitzen sense comptar amb els creadors. Després ens avisen i hi som. Però a l’hora de fer, d’endegar, de tenir cadires de decisió inicial, la creació sempre fora de la taula. (M’he desviat, però era perquè es vegi que venim de la misèria i l’abandonament. La socialització ens ha estafat uns ingressos que ens han impedit dedicar temps a escriure. Ja paro d’aquest tema, el meu tema. I torno a ara mateix).

El cas és que no ens podem acollir a cap ajuda. No apareixem a cap debat. Ni a cap ordre ni res governamental en matèria d’ajudes al sector cultural. No hi som. Invisibles, com sempre. Però sense nosaltres no hi ha llibres. Ni els escrits (suposadament) per Youtubers. Oh my God.

I a tot això se’ns demana treballar gratis, oferir llibres gratis, tot gratis. I se’ns acusa d’egoistes si denunciem la situació. Fins i tot, si expliques que et dediques a treballar per la dignitat professional, t’etziben “I tu què fas per la gent que ara ho passa malament?”. No ploriquejo. Exposo una situació professional. De feina. De pagar lloguers. Si enlloc d’escriptors parlés de miners se’m faria cas. A un debat del Parlament de fa tres anys, un grup parlamentari molt progressista els defensaven mentre a nosaltres ens van negar el pa i la sal.

La cultura pròpia no és accessòria, la cultura pròpia estructura, dota de profunditat i reflexió a la societat, ens fa crítics, ens permet pensar i reflecteix el món proper. Oblidem, doncs, la literatura infantil i juvenil de proximitat. Que gairebé tot sigui traducció. Imprescindible també. Però recordem que és creació, però no original. Que el món que reflecteix és sempre forà. I que estaríem reculant quaranta anys i tornant a la situació que vivíem sota el franquisme. Brillant.

Ara toca triar si deixem caure del tot la literatura infantil i juvenil catalana o si prenem consciència i la sostenim, igual que els governs nòrdics sostenen la cultura pròpia escrita en una llengua amb un nombre similar de parlants com el català. Les respostes les tenen les institucions, conselleries, diputacions, ajuntaments… i tot el sistema editorial. Ara per ara ens ignoren, tot i que sense nosaltres no hi ha literatura. Ens ajudeu a canviar-ho?

Podreu trobar l’Anna al seu compte de Twitter i al seu blog.

Posted by Bernat Ruiz Domènech

Editor