Aquest dilluns es va posar en marxa la campanya Llibreries Obertes amb el web i la botiga on-line llibreriesobertes.cat. És la materialització d’una idea molt bona que feia dies que voltava per les xarxes socials: que els lectors comprin els llibres ara i els recullin quan les llibreries tornin a obrir. Això hauria de permetre, encara que fos amb xifres modestes, que els llibreters ingressin un xic de diners amb els quals fer front a un futur que pinta tan fosc com tancat. La cooperativa Som* i l’agència Mortensen, que han fet possible aquesta iniciativa, han tingut un gran èxit mediàtic però no han tingut la mateixa traça a l’hora de realitzar una idea tan bona. L’altruisme amb el qual ho han embolicat tot encara és més problemàtic.
Per conèixer què és i com funciona Llibreries Obertes podem veure com ho expliquen. Al seu web hi ha un manifest que diu això (les negretes són seves):
Perquè tornin a aixecar la persiana, compra llibres ara!
Ara és el moment de ser al costat dels llibreters/es i del món del llibre. Durant el mes de març del 2019, les llibreries de Catalunya van vendre un total de 800.000 llibres. Això significa que cada dia que passa amb les llibreries tancades, es deixen de vendre 30.000 llibres.
El sector del llibre ha decidit no aturar-se. Durant els darrers dies, hem vist lliuraments de llibres en bicicleta, llibreters fent una crida a quedar-nos a casa, però compartint-nos les seves recomanacions amb la campanya #LlibretersACasa, tertúlies literàries virtuals, noves iniciatives per substituir la Diada de Sant Jordi que ha hagut de posposar-se i escriptors demanant a la gent que no deixi de comprar llibres.
Per això, engeguem una campanya per donar futur a les llibreries de proximitat. Fem xarxa i demostrem un cop més que entre tots/es, donem vida i sentit a la cultura. Ens fixem el repte de seguir comprant llibres durant les properes setmanes, com ho hem fet sempre i permetre, així que les llibreries puguin tornar a aixecar la persiana.
Et proposem seguir comprant llibres quan falta un mes per Sant Jordi. Així, recollirem els fons necessaris per a que els llibreters i llibreteres de casa nostra puguin fer front a les despeses que suposa mantenir la seva llibreria oberta.
Compra’ls ja a la teva llibreria i ves-los a buscar quan torni a obrir. Fes la comanda a través del web LlibreriesObertes.cat i escull la teva llibreria més propera. Podràs recollir-lo de mans del teu llibreter/a, un cop pugui tornar a aixecar la persiana. El 100% de l’import que recollim per la teva compra anirà directament a la llibreria escollida.
Els llibres són vida i els llibreters, els teus millors consellers. El teu llibreter/a de capçalera es preocupa per conèixer el teu estat d’ànim i els teus gustos i interessos, a l’hora de fer-te una recomanació, és al teu costat per ajudar-te a triar. Ha arribat el moment que tu també li facis costat.
La campanya és impressionant, oi? Presentada així, ho és. A mi em va impressionar i en un primer moment em vaig treure el barret. Però si gratem una mica i fem algunes preguntes, veurem que té problemes, molts problemes. Anem a pams:
El que han inventat ja existeix, es diu Libelista. Molts dels llibreters que són a Llibreries Obertes ja són a Libelista. La cooperativa Som* no pot argumentar desconeixement, perquè treballen habitualment amb Libelista i és la botiga en línia on enllacen tots els seus llibres; podeu fer la prova vosaltres mateixos per comprar Donesvalentes en paper o en digital. A Libelista podrien haver estat una mica més ràpids de reflexos perquè la idea va circular força dies —aquest dilluns mateix van incloure l’opció de pagar ara i recollir després—, però estic segur que si se’ls hagués plantejat l’opció haurien estat encantats de col·laborar, incloent-hi llibreries que ara no hi participen (Libelista fa temps que no cobra cap quota a les llibreries que hi treballen).
El tracte econòmic que ofereixen a les llibreries és molt dolent. Pagar el 50% en el moment de la compra per part del lector i l’altre 50% quan la llibreria torni a obrir no sembla tenir cap lògica, sobretot si la idea de Llibreries Obertes és aportar-los liquiditat; la cooperativa Som* diu que ho fan així per protegir el lector, per si alguna llibreria tanca abans que pugui recollir el seu llibre. El problema és que qui fa la transacció és Som* i, en cas que la llibreria hagi tancat, Som* haurà de fer front al 100% de la quantitat total… o servir el llibre al client final amb el descompte del distribuïdor (molt semblant al 50%), és a dir, servint-lo directament de l’editor. Així sí que entenc aquest pagament en dues fases, però això no és el que han explicat, ni tan sols quan se’ls ha fet la pregunta directa de per què pagaven en dos temps.
El cas és que les llibreries que disposen de botiga poden fer el mateix però cobrant ara el 100% i es capitalitzen el doble de ràpid que amb Llibreries Obertes. Aquest és un dels arguments —entre d’altres— que ha fet que llibreries com la Nollegiu hagin decidit no afegir-s’hi. Les llibreries que no tenen botiga pròpia però són a Libelista també disposen de la possibilitat de vendre ara i servir després amb el 100% de l’ingrés en el moment de la compra.
Tanmateix, encara hi ha un bon grapat de llibreries petites, independents i de proximitat que es poden beneficiar de Llibreries Obertes; el problema és que…
Hi ha les botigues Abacus de tot Catalunya. Jo no tinc res en contra d’Abacus però creieu que necessiten la nostra ajuda per tornar a aixecar la persiana? Vull dir, una petita llibreria independent, que ni tan sols té botiga en línia, no és a Libelista y no està gaire capitalitzada, té la mateixa capacitat de sobreviure a aquesta crisi que Abacus, que té 49 botigues a peu de carrer que sumen 37.845 m2 i aquesta botiga digital? Si hi és Abacus, demà hi podria ser FNAC, Casa del Llibre o El Corte Inglés. No crec que se’ls acudeixi, però poden.
El criteri de selecció dels llibres també és una mica particular: llibres publicats durant el 2019 i el 2020. Mentre escric aquestes lletres hi ha 6.348 llibres al catàleg de la botiga. En falten molts; per una banda perquè se n’han publicat més, per l’altra perquè hi ha editorials i autors que s’hi han buscat i no s’hi han trobat, o no han trobat tot el que han tret al mercat en aquest període de temps. Un cop més: els llibreters amb botiga pròpia i aquells que són a Libelista no tenen aquest problema perquè compten amb el 100% dels títols que són al mercat.
Som* i Mortensen diuen que aquesta campanya és altruista, que ho fan per donar un cop de mà a les llibreries i que ells no veuran un ral. Si és així, per què no afegeixen l’enllaç de les llibreries que tenen botiga pròpia o són a Libelista? Què hi ha més altruista que això? D’aquesta manera la seva campanya sí que aportaria el 100% de la compra al llibreter. Per què no ho fan? Hi ha llibreters que els ho han demanat i l’equip de Llibreries Obertes els ha dit que no podia ser. Suposo que volien dir que no els dona la gana perquè és tècnicament possible i no cal ser programador web per saber-ho. Per què han inclòs llibreters sense demanar-los el seu permís?
Som* i Mortensen no són dos xavals al seu garatge de casa posant-hi més ganes que senderi i més il·lusió que recursos.
Quan no entenc una cosa en la qual hi ha un intercanvi de diners faig cas a Deep Throat quan diu allò de follow the money. Llibreries Obertes diu que el seu objectiu és vendre, pel cap baix, 30.785 llibres, l’equivalent a les vendes d’un sol dia de març de 2019. En xifres rodones, en funció dels gèneres i pel cap baix, el preu mitjà d’un llibre ronda els 13€. Si la campanya té èxit, els promotors facturaran uns 400.000 € i en transferiran la meitat a les llibreries, 200.000 €. Ara mateix, migdia del tercer dia de campanya, ja duen 1.489 llibres venuts —una mica més de 19.000 €— i, si el ritme no decau gaire, poden assolir el seu objectiu en sis setmanes.
Tot sembla indicar que ens queden un parell de mesos de confinament, un temps molt dur per a qualsevol empresa que no ingressi diners, que no tingui cash flow i que potser té l’aixeta del crèdit tancada o molt dura. Si en comptes de mirar els 200.000 € que van cap als llibreters mirem cap als 200.000 € que es queden a Som* fins que les llibreries tornin a obrir, la cosa es pot interpretar d’una manera molt poc altruista.
A casa, d’això, en diem instrument financer. Línia de crèdit al 0% d’interès i venciment a dos o tres mesos. Compte, aquesta és la meva interpretació i la meva opinió, no estic dient que la intenció dels promotors de Llibreries Obertes sigui aquesta, però és innegable que l’impacte positiu als comptes de Som* és el mateix. No dubto que arribat el moment pagaran puntualment als llibreters, però és un cash flow interessant.
Tanmateix, crec que la mare dels ous és a les dades. Si la cosa els va bé, Som* i Mortensen —no sabem qui exactament, perquè els enllaços d’Avís legal i Política de privadesa no funcionen [Actualització: Ja funcionen i qui gestiona legalment les dades és Som*]— obtindran les dades de 30.000 lectors amb les seves compres, dades que són autèntic petroli en uns temps com els nostres en què la construcció d’una audiència pròpia és cada vegada més important per la supervivència de qualsevol empresa. Aquestes dades anirien directament a les llibreries si aquesta campanya, de veritat, però de veritat de la bona, fos altruista i hagués trobat la manera que les llibreries facturessin directament als lectors.
Compte! Fer això és legítim, però que no ens ho venguin com si Som* i Mortensen fessin un heroic sacrifici per la cultura, un acte de rutilant generositat que mereix les nostres lloances. L’esforç que han hagut de fer no és res en comparació amb el rèdit que en treuran, com a mínim, en forma de dades i en campanya d’imatge. Aquesta és la presa de pèl, perquè això no és altruisme, és una inversió.
Potser hi ha algú que ha oblidat el significat de la paraula altruisme. El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans i el d’Enciclopèdia Catalana coincideixen en la primera accepció:
m 1 Mirament, afany, complaença, pel bé d’altri, àdhuc a costa del propi.
El d’Enciclopèdia n’inclou una altra que no desmenteix, sinó que reforça, la primera:
2 ÈTIC Doctrina que posa com a fi de la conducta moral l’interès d’altri com a tal.
Ara, canvieu Som* i Mortensen per Amazon. Quin creieu que hauria estat el tracte dispensat pels mitjans de comunicació? Aquesta és l’altra meitat del problema.
Idees tancades, olor de resclosit
Deia Manuel Vázquez Montalbán que «el franquismo era feísimo; daba la impresión de que a todo el mundo le olían los calcetines». El periodisme cultural a Catalunya, amb honroses excepcions, fa olor de resclosit. No he trobat cap mitjà que hagi fet res més que replicar, quan no afusellar, la nota de premsa que Llibreries Obertes els ha enviat. No han fet preguntes i, si les han fet, no han gratat gaire o no han transcendit. Han acceptat, acríticament com de costum, la versió de l’emissor de la notícia. Hi havia tres preguntes fàcils: existeix res semblant? Per què només paguen el 50% d’entrada i com ho fan? Som* i Mortensen en treuen alguna cosa? Si les respostes no sostenen la versió de l’emissor de la notícia o no et convencen per inconsistents, pots publicar-la, però informant del que hi ha més enllà de la nota de premsa. Es diu periodisme. [Actualització: Jordi Nopca, el dimarts, sí que va escriure un article amb molt bona punteria]
Si es tractés del llançament d’un nou llibre o l’estrena d’un espectacle ho podríem entendre, sempre hi ha temps de fer una crítica. Fins i tot així, tant se val si al final no es fa, els primers a qui creiem són aquells que han llegit el llibre, han vist la pel·lícula o han anat al teatre. L’èxit d’un producte cultural depèn, la majoria de vegades, del producte mateix.
De vegades no. De vegades, en aquest país, les cartes estan marcades. En aquest país hi ha una colla que té barra lliure i abonament de temporada, una colla que sempre surt on toca; si tot el que fes la colla sempre fos genial, servidor de vostès callaria, compraria, gaudiria, miraria d’aprendre’n, i qui dia passa, any empeny. Però no, tant se val què faci la colla, sigui una merda o una obra mestra: sempre té la seva quota. Mentrestant, la resta se sent agraciat com si li hagués tocat la loteria del Niño si aconsegueix una entrevista escadussera en un mitjà o una aparició ocasional en una ràdio o una televisió.
La culpa no és de la colla; s’hi arrepenja, és clar que sí, però vés, què has de fer, s’ha de sobreviure, perquè la colla surt a tot arreu però no són milionaris. Hi ha bufetades per ser de la colla. La culpa tampoc és dels redactors i periodistes culturals —la majoria dels quals no em mereixen gaire més respecte que els esportius perquè, com ells, són fanboys— sinó dels editors i directors dels seus mitjans, que els ho permeten. Els ho permeten perquè també són de la colla.
Sí, hi ha excepcions, però són això, excepcions.
El més absurd és que ara hi ha molt més espai mediàtic que fa vint anys, quan accedíem a la informació a través de pocs mitjans. No tothom comprava el diari i qui ho feia només en comprava un, alguns en compraven dos el cap de setmana, normalment el diumenge. El mercat de revistes era encara més petit. Habitualment escoltàvem una ràdio, potser dues; no vèiem tants canals de televisió com ara perquè n’hi havia molt pocs i perquè en aquest país la cultura, a la tele, sempre ho ha passat malament. Tenia sentit que tots els mitjans volguessin entrevistar el mateix escriptor, actriu, directora o ballarí perquè, si no ho feien, els seus lectors, oients o televidents, se’l perdien.
Els editors i directors de mitjans del nostre país encara treballen amb la mateixa mentalitat. La diferència és que fa més de vint anys que es va inventar Google, els millors mitjans culturals són a Internet i tots hi tenim accés. Doncs res: sempre hi trobem la colla, sempiterna, impassible, abonada, incommovible, replicada en una entrevista rere una altra, en una ressenya rere una altra. Els periodistes, editors i directors de mitjans diuen que cadascuna de les seves entrevistes i ressenyes al mateix personatge, al mateix llibre, a la mateixa obra de teatre, tenen el seu propi segell i per això és interessant que n’hi hagi moltes.
És mentida i les proves són a la vista de tothom. Pura mentalitat de segle XX. Si sostinguessin un periodisme esmolat, punyent, incisiu, excel·lent, encara hi veuria alguna justificació; però no, la gran majoria del que fan és un qüestionari-sauna-massatge. Llavors, apareix algú amb Llibreries Obertes, una idea que quan te la mires més de deu minuts amb una mica de criteri hi comences a veure coses rares i al cap d’un parell d’hores ja estàs arrufant el nas, i els mitjans tornen a fer l’ensabonada de sempre.
Tenim un enorme espai mediàtic que no aprofitem. Estem llençant els diners; el fotut és que no faig servir la primera persona del plural de manera retòrica: llencem els diners perquè aquests mitjans estan subvencionats directa i/o indirectament. Si te’ls mires i llegeixes tens la sensació que l’oferta cultural d’aquest país la mou una colla que és a tot arreu, com si sota seu no hi hagués res més. Sota seu hi ha un món que no es mereix aquest ostracisme. No es mereix, sobretot, que els nostres mitjans visquin al segle XX.
Aquest article té una segona part: Llibreries Obertes, parlem?
