Hay una versión en castellano de este artículo.
Com ja sabien tots aquells que no havien perdut la capacitat de sumar i restar, enguany, el 23 d’abril no hi haurà Sant Jordi o, per dir-ho amb l’eufemisme de moda, s’ha ajornat. Algú pensarà que si s’ha pogut ajornar la Feria del Libro de Madrid es podrà ajornar Sant Jordi. No és tant senzill.
En primer lloc, la fira madrilenya no està estrictament lligada a una data concreta; en segon lloc, Sant Jordi no tan sols és la festa del llibre, també és la festa de la rosa, per a les parelles, és més important que Sant Valentí i es venen moltes més roses que llibres, uns 7 milions; en tercer lloc i molt més important, no sabem en quin estat es trobarà la nostra xarxa de llibreries quan això passi. Hi haurà una data a la qual anomenarem Sant Jordi, muntarem parades al carrer, no tinc ni idea de si també hi haurà roses, però no serà Sant Jordi.
Perquè Sant Jordi no és una festa cultural, és una festa comercial que concentra el 5% de tota la facturació anual del llibre a Catalunya —descomptant el llibre de text— i el 10% de la facturació en català. Sí, és “la festa del llibre i la rosa” però, sobretot, és aquell dia de l’any que permet que moltes llibreries catalanes treguin el ventre de pena; també força editors. Si el dia es mou molt sense previ avís —com ara ens està passant— la facturació també ho fa, i el castell de cartes s’ensorra.
No és una previsió, estic descrivint el que passa com ja vaig fer més extensament fa uns dies quan parlava de com es veuria afectat el sector del llibre a tot Espanya.
El cop a l’edició en català pot ser irreparable. Dels 22 milions d’euros que es facturen aquest dia, 13 milions —el 60%— corresponen al llibre en català. A la primavera es ven una mica més i, per això, al llarg de l’any la proporció és molt diferent: al voltant del 30% en català i el 70% en castellà.
La facturació anual del llibre en català, sense comptar el llibre de text, és d’uns 123 milions d’euros. Una Primavera Negra, segons els càlculs de la Cambra de el Llibre de Catalunya —que són els de la Federación Española de Camaras del Libro— s’endurà per endavant un terç de la facturació però, com en el seu càlcul inclouen el llibre de text que es comporta de forma molt diferent, l’afectació pel llibre comercial en català podria arribar a ser de prop de l’50% anual, és a dir, una mica més de 60 milions d’euros.
A més, el català és més sensible que el castellà a la desfeta de les llibreries, sobretot a la de les mitjanes i petites, perquè es ven més en aquests canals, que són els més afectats per aquesta crisi amb el 42% de la facturació; el castellà, en comparació, es queda en el 34%. El català també es ven menys en cadenes de llibreries (12,2% en català, 18,6% en castellà), en hipermercats (4% / 8,8%) i quioscs (0,1% / 3,9 %).
Tot, en català, és molt més petit, com la majoria de les editorials, que estan més exposades a l’impacte d’una Primavera Negra. El mercat en català és reduït i, encara que s’estén per un domini geogràfic que conté uns 15 milions d’habitants, tot just podem comptar amb un milió de lectors perquè amb prou feines la meitat parla o fa servir la llengua de manera habitual i hi ha zones en què els parlants són una petita minoria; també ha de compartir mercat amb l’edició en castellà, que ofereix als lectors entre cinc i deu vegades més títols —depèn força del gènere—, les tirades són més petites i la rendibilitat, en termes generals, és una mica més baixa.
Per grandària de mercat, exposició conjuntural, debilitat estructural i sistema institucional, el perill que corre el sector del llibre en català és molt més gran que el del llibre en castellà perquè aquest, per malament que funcioni, sempre tindrà al darrera un mercat enorme.
Les propostes que la Cambra del Llibre de Catalunya va publicar són bastant vagues i, sens dubte, beuen directament de les publicades per FEDECALI, que vàrem analitzar aquí. La cambra no esmenta específicament el llibre en català i no hi ha un altre entorn institucional que agrupi les principals baules de la cadena de valor que pugui ocupar-se de la qüestió. No és un bon símptoma.
